Nosaltres, L’Hospitalet anarquista. Ginés Alonso, Genís Alonso, moltes lluites vitals.

Ginés Alonso

Va néixer a Múrcia el 1911, en una família conservadora que aviat es va traslladar i es va instal·lar a Barcelona.

D’ofici, era fuster, i es va afiliar al Sindicat de la Fusta de la CNT com a militant i, com veurem, també va ser actiu en molts d’altres camps dins l’anarquisme, l’anarcosindicalisme, la cultura i, fins i tot, la maçoneria.

En el 1931 fou un dels creadors de l’Ateneu Racionalista de la Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat, important centre de formació i difusió de l’anarquisme on, per exemple, va néixer l’Escola Moderna de la Torrassa, conduïda per la nissaga Ocaña.

Recordem alguns del cofundadors, a més d’en Ginés Alonso: Domingo Canela Schiaffino, Manel Agramunt Maneu, Amadeu Colom, Diego Franco Cazorla (Amador Franco), Àngel Lescarboura Santos, Mateo Santos o Antoni Vives.

Va pertànyer al grup editor de la revista Ágora, juntament amb Àngel Lescarboura i Adolfo Ballano, entre d’altres. La revista es finançava amb cops econòmics –eren altres temps i la cultura escrita era mooooolt important pels treballadors amb consciència- i Alonso va anar a la presó arran que, amb d’altres, fos implicat en l’intent d’atracament, el 12 d’agost de 1933, al Cafè Oro del Rhin, que se saldà amb un mort. Si mireu la premsa de l’època, veureu que les fake news no s’han inventat ara.

També va formar part del grup faísta d’acció i propaganda Afinidad, amb Josep Peirats, Domingo Canela i Pedro Conejero, del qual podem dir que s’oposava a insurreccions armades com la de desembre de 1933 amb l’argument que la revolució semblava impossible sense una preparació prèvia de les masses, posant doncs l’accent a la formació amb majúscules, general, sindical i paramilitar.

A més, entre 1932 i 1936 fou membre, amb Domingo Canela, José M. Barrancos, Ramon Bou Canalda, els germans Conejero Tomás, els germans Conesa, Vicenç Nebot i Josep Peirats Valls, entre d’altres, del grup anarquista Verdad de l’Hospitalet de Llobregat.

El juliol de 1936 s’enfrontà als militars aixecats a Barcelona i durant aquest any entrà a formar part del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries i, representant al Comitè, va participar en nombrosos actes arreu de Catalunya (Puigcerdà, L’Hospitalet, Sant Just Desvern, el barri de Les Corts a Barcelona, Viladecans, etc.)

recorte la humanitat
La Humanitat, 19 d’agost de 1936

Al mateix temps, el seu interès per la cinematografia el va portar a formar part del moviment cultural que es desenvolupà en el camp cinematogràfic, participant, juntament amb Mateo Santos i Joan Puig Elias, a la revista Popular Film, i entre 1936 i 1937 participà en la redacció de la revista Ideas, portaveu del Moviment Llibertari al Baix Llobregat, hostil a la participació de la CNT en els governs estatals. Hem trobat, fins i tot, que feia crítica de cinema.

cabecera ideas

Perduda la guerra, s’exilia a L’Avelhanet, a l’Arieja, Occitània, on l’històric militant Pablo Martín (des dels anys 1920 col·laborador de Los Solidarios i fugit a França després de ser donat per mort després de l’expedició antimonàrquica de Vera de Bidasoa… entre moltes d’altres coses) li dona treball en el seu taller de fusteria.

Ginés participà en la resistència francesa contra els nazis i participà en la reconstrucció de la CNT.

Va ser delegat per L’Avelhanet – amb Emilio Asensio, Mariano Llopart, Ignacio Quilez i Jaime Freixas – en el congrés del MLE, de Federacions Locals, a París entre l’1 i el 12 de maig de 1945, en la qual participà en la ponència de Premsa i Propaganda i intervingué en el míting que es realitzà després a Tolosa de Llenguadoc.

Durant un temps fou director del setmanari confederal de l’Exili España Libre, després de Ramon Liarte i Emilio Vivas. A la publicació va col·laborar, per exemple, José Berruezo que, entre 1952 i 1961, publicà quinzenalment les seves “Crónicas del trabajo”.

Arran de la ruptura confederal la tardor de 1945, s’alineà amb el sector reformista (possibilista) favorable a la CNT clandestina de l’Interior, postura que era majoritària a Lavelanet, la qual cosa portà a la formació d’una nova Federació Local de tendència ortodoxa, al voltant de M. Celma i Ignacio Quilez Moreno. El 1954 assistí al Ple de Tolosa d’aquesta tendència.

Fou secretari del Subcomitè Nacional de la CNT a l’Exili des d’agost de 1957 fins al Congrés de Federacions Locals celebrat a Llemotges l’agost de 1961 i que suposà la reunificació de la CNT, el manifest d’unitat confederal de la qual va signar juntament amb Roque Santamaría, aquest en nom del Secretariat Intercontinental.

Durant el secretariat del Subcomitè Nacional de la CNT en l’Exili entrà a una missió clandestina a la Península. El 25 de febrer de 1960 presidí la Comissió de Coordinació de l’Aliança Sindical –organització creada per a la unitat d’acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i Solidaritat de Treballadors Bascos (STB), amb Pascual Tomás com a secretari i tresorer. I també el 1960 assistí al XVI Congrés (Congrés del Cinquantenari) de l’Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) celebrat a Estocolm (Suècia).

En 1965 va ser delegat de la Federació Local de L’Avelhanet en el Congrés de Montpeller de la CNT a l’Exili.

Podem trobar escrits seus en Espoir, Faro, Ideas, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera i Espoir (Tolosa), entre d’altres.

Paral·lelament també sabem que Ginés Alonso va ser membre de la Libre Pensée i maçó. Va ser un dels que va reconstruir la maçoneria a l’Estat espanyol després de la Dictadura. Fou membre de la Logia Minerva-Lleialtat de Barcelona i Gran Mestre Adjunt de la Gran Logia Simbòlica Espanyola. Joan Francesc Pont, actual Gran Comanador del Suprem Consell Maçònic explica que, a la seva seu del carrer Vallès tenen una sala de reunions batejada amb el nom de Genís Alonso, sindicalista de la CNT que, quan es reunia amb els seus companys de lògia, sempre vestia esmòquing, assegura Pont.

Hem trobat un comentari de Juan, que no ens dona més dades, que diu que Ginés era germà del seu avi i oncle de sa mare, i que recordava perfectament els germans quan, de tant en tant, Ginés venia a Barcelona a fer “la seva feina”. Que van passar moltes penúries i van oferir la seva vida a la llibertat, com molta gent de l’època. I parla del seu orgull de pertànyer a la família.

Va morir, als 77 anys, el 5 de desembre de 1988, a L’Avelhanet.

Anuncios

Guía del derecho de Huelga para el próximo 8 de Marzo de 2019

banner guia

Para preparar y afrontar con éxito la jornada de Huelga General Feminista del próximo 8 de Marzo, desde la CNT hemos preparado una guía para que puedas resolver tus dudas.

No dejes que el miedo o el desconocimiento te impidan participar en esta histórica jornada.

Es muy importante que convirtamos la jornada de Huelga General en un éxito rotundo y para ello debemos involucrarnos y apoyar todas las actividades y convocatorias que se están lanzando estos días por parte del movimiento feminista. ¡Juntas somos más fuertes!

Puedes descargarte la guía aquí:

Guía del derecho de Huelga CNT 8M 2019 (Cast.)

Guia del dret a Vaga CNT 8M 2019 (Cat.)

 

Si quieres más información puedes encontrarla aquí:

https://www.vagafeminista.cat/

http://hacialahuelgafeminista.org/

Twitter vaga general feminista a L’Hospitalet

Huelga General Feminista 2019 CNT

¡Compañeras, compañeros!

¡Este 8M tod@s a la Huelga General!

 

El sinsentido de las elecciones sindicales

trampa queso

Estamos en pleno proceso electoral por parte de los sindicatos burocráticos. Durante 2019 algunos sindicatos recorrerán muchos centros de trabajo en busca de personas incautas a las que captar para las candidaturas a los comités de empresa y delegados/as de personal. Se busca de esta manera, dar cuerpo a los órganos de representación unitarios tal cual están descritos en el Estatuto de los trabajadores. Lo que hasta hace unos años parecía ser la norma en cuanto a forma de actuar del sindicalismo.

Sin embargo, de cara al conjunto de las plantillas de las empresas, esta forma de actuación presenta un importante inconveniente. Este modelo sindical, nacido de la mal llamada “transición”, no está pensado para la estructura actual de la economía. Aunque más bien se debería decir que este modelo sindical contribuyó a desmontar la economía para acabar dándole la forma más conveniente para los intereses empresariales. Tanto es así que hoy en día, en un importante sector de las empresas simplemente no se pueden crear órganos de representación unitarios. Hablamos de las empresas con hasta 6 trabajadores y trabajadoras, de muchas de las de hasta 10 trabajadores y trabajadoras, de las de la “nueva economía”, de las de los procesos de externalización y un largo etcétera. Más de un 50% del total de empresas. Casi nada. Podemos estar hablando de millones de trabajadores y trabajadoras a los que el modelo  sindical de CCOO y UGT, por ejemplo, no les sirve literalmente de nada. Y eso, pese a verse afectados y afectadas por los lamentables convenios de sector firmados por estos sindicatos.

¿Y en dónde sí se pueden elegir y constituir? ¿Qué se saca de ello? Todo lo que se crea que se puede sacar de nombrar a 3 o 4 personas para que la empresa les pague horas libres y el gobierno pueda subvencionar convenientemente a su Sindicato (en el caso de estar afiliado/a a uno) Todo lo que se crea que se puede sacar de depositar toda la capacidad de negociación en una minoría que no está obligada a seguir ningún criterio de la plantilla que se supone que representa. Todo lo que se crea que se puede sacar de tener que esperar cuatro años a actuar sindicalmente. Todo lo que se crea que se puede sacar de tener unos representantes muy difícilmente revocables, en caso de que no cumplir con sus obligaciones o simplemente traicionarlas. Es decir nada. Pasar por el proceso de elecciones sindicales no sirve literalmente para nada.

Los que viven de este modelo sindical se escudan en que solo así se pueden firmar convenios colectivos sectoriales, tanto estatales como provinciales. Pero la realidad demuestra que no sirve para mucho que los sindicatos que resultan ser considerados como representativos en estas elecciones opten a negociar convenios sectoriales estatales o provinciales. Los convenios suelen dejar mucho que desear. Aun así, pese a que por ejemplo pueden ofrecer unas tablas salariales de referencia para las empresas, siendo realistas, en las empresas los empresarios hacen lo que les viene en gana, diga lo que diga el convenio. Con todos los convenios sectoriales en la mano, en la mayoría de la empresas no se pagan las horas extras,  la “creatividad” horaria más estrafalaria ( y perjudicial para las trabajadoras y trabajadores) es la norma, los contratos temporales se realizan en fraude, y de regalo el despotismo es la guía de comportamiento de la cadena de mando. Que CCOO y UGT crean que viven en un mundo dónde los convenios se cumplen simplemente porqué un día se firmaron es la prueba más palpable de lo fuera de la realidad que están.

Existe un profundo problema de modelo sindical. El que hasta ahora era el ampliamente mayoritario y hegemónico hace tiempo que está caducado. La mayor prueba de esto es que en las últimas dos décadas no ha servido para detener la pendiente hacia la precariedad laboral en la que se ha visto envuelto el mercado laboral. No solo no ha servido  para evitarla si no que objetivamente, el modelo sindical de CCOO, UGT y sus diversos imitadores ha sido cómplice necesario para llegar al modelo actual de minijobs, temporalidad y salarios bajos.

Como alternativa, la CNT ha desarrollado un modelo propio, basado en las Secciones Sindicales, precisamente para superar todos los problemas que supone operar desde la representación unitaria. Seamos realistas, hoy por hoy el único motivo para continuar promoviendo elecciones a comités de empresa y delegados/as de personal es acceder a las subvenciones y a las horas libres pagadas por las empresas.  De esta manera lo único que se construye es una inmensa red clientelar que las empresas usan en su propio provecho para negociar con ventaja e imponer condiciones laborales desastrosas.

Desde la CNT hemos construido una alternativa capaz de actuar en todo el abanico que la acción sindical requiere, incluyendo el derecho de Huelga y la Negociación Colectiva. Podemos encontrar un análisis algo más profundo de las propuestas sindicales de la CNT en un par de artículos que publicó recientemente Solidaridad Obrera, órgano de la CNT de Catalunya-Balears: La CNT davant el repte de les noves relacions laborals  y La negociació col·lectiva de la CNT, actualitat i futur.

Ahora que vuelve la cantinela de las elecciones sindicales es el momento de trasladar este debate a los centros de trabajo para comenzar a reorganizarnos y recuperar el terreno perdido. Los trabajadores y trabajadoras debemos de dejar de dar carta de naturaleza a aquellos que por ineptitud, desidia, o abierta traición, provocan nuestra  precariedad. No tiene ningún sentido votar en unas elecciones sindicales. Lo que tiene sentido es poner en marcha una alternativa al actual estado de cosas del mercado laboral, para, entre otras cosas, que deje de ser un vulgar mercado de condiciones laborales a la baja.

Necesitamos un sindicato que sepa poner en el centro de su estrategia la estabilidad en los contratos, la mirada de género y el salario. No podemos continuar sosteniendo como normal un sindicalismo ineficiente, anticuado y pensado para vividores. En un lugar normal el sindicalismo que representan CCOO, UGT y sus variados imitadores debería ser residual.

Pensamos que en un contexto social en el que las contradicciones del capitalismo causan estragos (deshaucios, paro masivo, accidentes laborales…) las propuestas del anarcosindicalismo, la propuesta sindical de la CNT, es la herramienta útil para mejorar la situación social.

a lhospitalet_09

Xerrada: Internacionalisme a Rojava

Cartel Rojava Hospi_web

Continuem amb la campanya de solidaritat amb la Revolució Social a Rojava (nord de Siria) i amb la recaptació de fons econòmics per al projecte de reforestació de la zona “Make Rojava Green Again”.

El dia 11 de Gener pots venir al nostre local a L’Hospitalet a escoltar de primera mà a un company de la Comuna Internacionalista. Ens explicarà la tasca que fan els voluntaris internacionals i com la obra reconstructiva de la revolució porta esperança a una terra maltractada per la guerra.

Aprofitarem per debatre, preguntar i podrem fer aportacions econòmiques.

Us hi esperem!

Visca la solidaritat obrera internacionalista!

 

 

Nosaltres:L’Hospitalet anarquista. Salvadora Molins i la metralladora.

Salvadora Molins

Aquesta serà una entrada molt i molt curta al nostre web. Curta però enorme com a exemple de la pèrdua de la documentació i la memòria que ens han fet patir i com això, en el cas de les dones, es multiplica sense pietat.

De la Salvadora Molins en parla la Maria Martínez Sorroche, una altra de “Nosaltres”, quan narra el 19 de juliol: “Mi reacción fue ir enseguida al sindicato CNT de La Torrassa y cuando llegué (…) al final de la carretera de Sans, o sea en Collblanc, estaban construyendo una gran barricada. Los compañeros se habían organizado, levantaban el pavimento y, de no sé dónde, habían sacado sacos, que llenaban de arena (…). Me dirigía hacia el Sindicato: había una animación terrible e intentaban organizarse. Allí, encontré a los Fillola padre e hijo, los Molins,”el Ramonet” con su hermana Salvadora y su compañero Valentín (..)”.

A la imatge teniu, a l’esquerra, a la Salvadora amb una metralladora. Tornaven doncs “d’avituallar-se” al quarter de Pedralbes. Una imatge de dona decidida de la que, a dia d’avui (i perdoneu si és una falla nostra i no hem arribat més enllà en la recerca), tenim una magnífica imatge i sabem qui era el germà (en Ramon Molins, obrer del vidre i del grup “Brazo y Cerebro” de la FAI) i el company, Valentín.

I, de moment, res més. Però això ens atia a seguir cercant, a seguir investigant, doncs són lluitadores com ella i tantes d’altres les que volem que surtin de la foscor de l’oblit.

PS: Us animen, ara i sempre, a ajudar-nos en aquesta tasca, bella però feixuga.

La filosofía tras la revolución de Rojava

MRGA05-001
Dónde antes hubo guerra y destrucción, la revolución trae esperanza, justicia social y prosperidad para las mujeres y los hombres de todas las edades. Fuente: Internationalist Commune of Rojava.

Continuando con nuestra campaña de apoyo a la reforestación de Rojava (Norte de Siria) y para ofrecer a todas las personas interesadas un contexto a la Revolución Social que se está desarrollando allí, compartimos las interesantes intervenciones que tuvieron lugar el pasado Abril de 2018, en Madrid, en el marco de las charlas organizadas por Rojava Azadí Madrid y Ecologistas en Acción.

Puedes ver la conferencia de Yayo Herrero, aquí.

Y aquí las intervenciones de:

Havin Güneser

David Graeber

Nazan Üstündag

Os recordamos que podéis hacer vuestras aportaciones para apoyar la campaña “Make Rojava Green Again” en la siguiente cuenta habilitada por CNT:

IBAN: ES25 3183 4800 5300 0121 9007   Arquia
Referencia: “Make Rojava Green Again” u otra similar

Más info de “Make Rojava Green Again” aquí.

 

 

 

Nosaltres: L’Hospitalet anarquista. Maria Martínez Sorroche.

3-María Martínez Sorroche

Llegia un article sobre l’inici de la Guerra Civil a l’Hospitalet i em vaig trobar la frase següent: “Maria Martínez Sorroche, activa en la CNT de la Torrassa, ha sentit els projectils d’Hostafrancs i se’n va al sindicat” (al local de CNT a la Torrassa). Tota una exposició de principis: si res ha passat, vaig a organitzar-me amb el meus… tret “sentimental” que ens ha portat a decidir que seria la propera entrada al web sobre la nostra memòria, la de la CNT i, per extensió, la de molts de nosaltres.

Es veu que ja sabia que podia passar, per Lluís Cano, el seu cunyat, qui serà regidor de Defensa en breu a l’Ajuntament de l’Hospitalet per la CNT i que l’havia portada cap a les idees anarquistes.

Anarquista i anarcosindicalista nascuda el 9 d’octubre de 1914 a la cantina de “Los Patitas”, al poblat miner del Rascador de las Menas (actualment, part del municipi de Serón, a Almeria). El pare, Juan Martínez Cano, Patitas, va morir el 1918 i el 1924, Ángeles Sorroche Pozo, avia i tots els germans van emigrar a França, on Maria comença a treballar, amb 10 anys, a una fàbrica de seda artificial a la localitat de Vaulx-en-Velin (és la zona de Lió, on la sederia és molt important).

El 1926 la família s’instal·la a Barcelona, al barri de Sants i, amb dotze anys i fins al 1932 treballarà a la fàbrica “La Seda de Barcelona”, a la localitat d’El Prat de Llobregat.

Activa militant de la Confederació Nacional del Treball, de les Joventuts Llibertàries als barris de Sants i de la Torrassa i al voltant del cercle de Félix Carrasquer Launed, el 1931 forma part del Comitè de Vaga d’una duríssima vaga del tèxtil. I en èpoques de clandestinitat transporta armes, cobra cotitzacions, distribueix propaganda, etc.

A partir de 1932 treballa de fornera

El 19 de juliol de 1936 participà en la presa de la caserna de Pedralbes –realitzada pels llibertaris i anarcosindicalistes de la Torrassa.

De camí al local, com dèiem, es troba que, en arribar a Collblanc, els companys ja havien situat un control i estaven construint una barricada. Coneixien la Maria i la deixen passar. Al sindicat hi ha una gran animació en aquella primera hora del matí. Allà troba en Fillola, pare i fill; Ramon i Salvadora Molins, el company d’aquesta, Valentín, i Diego Navarro ‘el Zaragata’, entre molts d’altres. Són les nou del matí. I decidiran anar al quarter de Pedralbes.

Els anarquistes tenen algunes armes d’anteriors revoltes, però no semblen suficients per fer front a l’exèrcit, que malgrat tot ha estat frenat momentàniament a diferents punts de Barcelona, però no vençut. Calen armes i, en trobar soldats del quarter de Pedralbes que tornen a casa s’assabenten que a la caserna queden pocs soldats ja que els revoltats d’allà estan cercats entre les places d’Universitat i de Catalunya. Molts aniran cap allà, entraran i buscaran l’arsenal, al temps que es creuen alguns trets amb un grup de guàrdies d’assalt. Sonen les armes. Peirats dispara la seva Star del 7.65. Els guàrdies vacil·len davant d’aquesta resposta i finalment reculen en veure l’arribada de més obrers. Poc després es trobarà l’armeria amb fusells, pistoles, bombes de mà, cascos d’acer, mosquetons metralladores i munició. Tothom tindrà la seva part. María Martínez Sorroche diu que quan el seu grup va arribar amb un camió ja es van trobar l’armeria força desordenada pel pas anterior d’altres companys. Malgrat tot van carregar el camió i fins i tot van poder fer pràctiques de tir amb un soldat que es va oferir a ensenyar-los com funcionaven els fusells Mauser. No era una qüestió baladí, Manuel Alfonso recorda com un veí seu va morir pocs dies després d’un tret mentre manipulava una d’aquestes pistoles a casa.

Amb el carregament se’n van cap a la Torrassa. María regalarà a Lluis Cano una enorme pistola Parabellum. Ella seguirà fidel a la seva FM belga que li havia regalat un altre llibertari, el seu company, Federico Martínez Pérez. A la seu de l’Ateneu Racionalista de la Torrassa també ha arribat un gran nombre d’armes, bombes i pólvora. Peirats adverteix que la gent hi fuma molt, fins i tot aquells que no ho feien abans, i que tot allò és un perill amb tanta munició emmagatzemada…

Per la seva banda, María i altres companys participaran gràcies al seu propi arsenal –que va servir els obrers d’Hospitalet i Sants per defensar punts com el Paral·lel i les Drassanes- en els enfrontaments de Barcelona, mentre d’altres com els Fillola, el propi Federico i els seus companys del grup llibertari Brazo y Cerebro, Amador Franco o Francisco Caparrós, entre molts d’altres, es preocuparan d’imposar el nou ordre revolucionari a l’Hospitalet.

Maria s’allistà com a miliciana en la Columna «Los Aguiluchos», amb la qual va combatre fins al setembre de 1936 a Osca, participant en els combats del cementiri.

Tornada a Barcelona, és elegida per formar part del Comitè Econòmic de la Industria del Pa, gestionat juntament amb la UGT i, fins el 1939, s’encarregà de l’abastiment i el control i coordinació de la producció i distribució del pa a Barcelona. Al mateix temps, treballa a un forn col·lectivitzat.

Explica que li va dir Lluís Cano

Ahora aquí serás más necesaria, pues no debemos olvidar la retaguardia. Necesitamos compañeras y compañeros de confianza para todas las colectividades, planificar la economía, organizar centros para los niños.” (Repito que él era miembro del comité regional de la CNT y consejero municipal de defensa de Hospitalet, responsable de las patrullas de control, una de las figuras del movimiento obrero de Cataluña, y sobre todo un hombre honrado y respetado).

Fou companya, com hem dit, del també militant confederal –i  sembla que també forner- Federico Martínez Pérez.

Amb el triomf franquista, pren el camí de l’exili, efectuant “parades” d’internament a Golbey Epinal (prop la frontera suïssa) i La Godelle. I l’octubre de 1939 troba feina com a minyona a Pau (Occitània).

Continua la seva militància a la CNT de l’exterior, dins la tendència reformista.

En 1952 va aconseguir un permís per a anar a visitar a la família, a Serón. I entre 1995 i 2003 va escriure unes memòries (Vida para una vida) que resten encara inèdites, però son fill Fredy Martínez n’ha publicat abundants fragments en una pàgina web amb nombroses fotografies.

Mor a Pau el 10 de novembre de 2010 i resta enterrada al cementiri de Lons-Lartigue.

Donem les gràcies a tots els companys i companyes, al fill de Maria i al poble de Serón (veure SeronTV) per guardar i difondre la història de vida de la Maria.