Nosaltres: L’Hospitalet anarquista. Maria Martínez Sorroche.

3-María Martínez Sorroche

Llegia un article sobre l’inici de la Guerra Civil a l’Hospitalet i em vaig trobar la frase següent: “Maria Martínez Sorroche, activa en la CNT de la Torrassa, ha sentit els projectils d’Hostafrancs i se’n va al sindicat” (al local de CNT a la Torrassa). Tota una exposició de principis: si res ha passat, vaig a organitzar-me amb el meus… tret “sentimental” que ens ha portat a decidir que seria la propera entrada al web sobre la nostra memòria, la de la CNT i, per extensió, la de molts de nosaltres.

Es veu que ja sabia que podia passar, per Lluís Cano, el seu cunyat, qui serà regidor de Defensa en breu a l’Ajuntament de l’Hospitalet per la CNT i que l’havia portada cap a les idees anarquistes.

Anarquista i anarcosindicalista nascuda el 9 d’octubre de 1914 a la cantina de “Los Patitas”, al poblat miner del Rascador de las Menas (actualment, part del municipi de Serón, a Almeria). El pare, Juan Martínez Cano, Patitas, va morir el 1918 i el 1924, Ángeles Sorroche Pozo, avia i tots els germans van emigrar a França, on Maria comença a treballar, amb 10 anys, a una fàbrica de seda artificial a la localitat de Vaulx-en-Velin (és la zona de Lió, on la sederia és molt important).

El 1926 la família s’instal·la a Barcelona, al barri de Sants i, amb dotze anys i fins al 1932 treballarà a la fàbrica “La Seda de Barcelona”, a la localitat d’El Prat de Llobregat.

Activa militant de la Confederació Nacional del Treball, de les Joventuts Llibertàries als barris de Sants i de la Torrassa i al voltant del cercle de Félix Carrasquer Launed, el 1931 forma part del Comitè de Vaga d’una duríssima vaga del tèxtil. I en èpoques de clandestinitat transporta armes, cobra cotitzacions, distribueix propaganda, etc.

A partir de 1932 treballa de fornera

El 19 de juliol de 1936 participà en la presa de la caserna de Pedralbes –realitzada pels llibertaris i anarcosindicalistes de la Torrassa.

De camí al local, com dèiem, es troba que, en arribar a Collblanc, els companys ja havien situat un control i estaven construint una barricada. Coneixien la Maria i la deixen passar. Al sindicat hi ha una gran animació en aquella primera hora del matí. Allà troba en Fillola, pare i fill; Ramon i Salvadora Molins, el company d’aquesta, Valentín, i Diego Navarro ‘el Zaragata’, entre molts d’altres. Són les nou del matí. I decidiran anar al quarter de Pedralbes.

Els anarquistes tenen algunes armes d’anteriors revoltes, però no semblen suficients per fer front a l’exèrcit, que malgrat tot ha estat frenat momentàniament a diferents punts de Barcelona, però no vençut. Calen armes i, en trobar soldats del quarter de Pedralbes que tornen a casa s’assabenten que a la caserna queden pocs soldats ja que els revoltats d’allà estan cercats entre les places d’Universitat i de Catalunya. Molts aniran cap allà, entraran i buscaran l’arsenal, al temps que es creuen alguns trets amb un grup de guàrdies d’assalt. Sonen les armes. Peirats dispara la seva Star del 7.65. Els guàrdies vacil·len davant d’aquesta resposta i finalment reculen en veure l’arribada de més obrers. Poc després es trobarà l’armeria amb fusells, pistoles, bombes de mà, cascos d’acer, mosquetons metralladores i munició. Tothom tindrà la seva part. María Martínez Sorroche diu que quan el seu grup va arribar amb un camió ja es van trobar l’armeria força desordenada pel pas anterior d’altres companys. Malgrat tot van carregar el camió i fins i tot van poder fer pràctiques de tir amb un soldat que es va oferir a ensenyar-los com funcionaven els fusells Mauser. No era una qüestió baladí, Manuel Alfonso recorda com un veí seu va morir pocs dies després d’un tret mentre manipulava una d’aquestes pistoles a casa.

Amb el carregament se’n van cap a la Torrassa. María regalarà a Lluis Cano una enorme pistola Parabellum. Ella seguirà fidel a la seva FM belga que li havia regalat un altre llibertari, el seu company, Federico Martínez Pérez. A la seu de l’Ateneu Racionalista de la Torrassa també ha arribat un gran nombre d’armes, bombes i pólvora. Peirats adverteix que la gent hi fuma molt, fins i tot aquells que no ho feien abans, i que tot allò és un perill amb tanta munició emmagatzemada…

Per la seva banda, María i altres companys participaran gràcies al seu propi arsenal –que va servir els obrers d’Hospitalet i Sants per defensar punts com el Paral·lel i les Drassanes- en els enfrontaments de Barcelona, mentre d’altres com els Fillola, el propi Federico i els seus companys del grup llibertari Brazo y Cerebro, Amador Franco o Francisco Caparrós, entre molts d’altres, es preocuparan d’imposar el nou ordre revolucionari a l’Hospitalet.

Maria s’allistà com a miliciana en la Columna «Los Aguiluchos», amb la qual va combatre fins al setembre de 1936 a Osca, participant en els combats del cementiri.

Tornada a Barcelona, és elegida per formar part del Comitè Econòmic de la Industria del Pa, gestionat juntament amb la UGT i, fins el 1939, s’encarregà de l’abastiment i el control i coordinació de la producció i distribució del pa a Barcelona. Al mateix temps, treballa a un forn col·lectivitzat.

Explica que li va dir Lluís Cano

Ahora aquí serás más necesaria, pues no debemos olvidar la retaguardia. Necesitamos compañeras y compañeros de confianza para todas las colectividades, planificar la economía, organizar centros para los niños.” (Repito que él era miembro del comité regional de la CNT y consejero municipal de defensa de Hospitalet, responsable de las patrullas de control, una de las figuras del movimiento obrero de Cataluña, y sobre todo un hombre honrado y respetado).

Fou companya, com hem dit, del també militant confederal –i  sembla que també forner- Federico Martínez Pérez.

Amb el triomf franquista, pren el camí de l’exili, efectuant “parades” d’internament a Golbey Epinal (prop la frontera suïssa) i La Godelle. I l’octubre de 1939 troba feina com a minyona a Pau (Occitània).

Continua la seva militància a la CNT de l’exterior, dins la tendència reformista.

En 1952 va aconseguir un permís per a anar a visitar a la família, a Serón. I entre 1995 i 2003 va escriure unes memòries (Vida para una vida) que resten encara inèdites, però son fill Fredy Martínez n’ha publicat abundants fragments en una pàgina web amb nombroses fotografies.

Mor a Pau el 10 de novembre de 2010 i resta enterrada al cementiri de Lons-Lartigue.

Donem les gràcies a tots els companys i companyes, al fill de Maria i al poble de Serón (veure SeronTV) per guardar i difondre la història de vida de la Maria.