Nosaltres, L’Hospitalet anarquista. Josep Xena: La CNT a l’ajuntament?

El 19 de juliol de 1907, data predestinada, neix a Cassà de la Selva (Gironès) el militant anarquista i anarcosindicalista Josep Xena Torrent.

De família humil i cenetista, va aconseguir una bona educació de manera autodidacta.

Lampista de professió, s’establirà a Palafrugell, on s’afiliarà a la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Interessat per l’esperanto, no queda clar si va crear o assistir a una escola nocturna a Palafrugell amb la seva companya Harmonia Puig, i en 1926 assistirà a un congrés esperantista de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Apàtrida Mundial) –entitat fundada el 1921 per Eugène Lanti per difondre l’esperanto, com a eina de comunicació i lluita entre els treballadors-, a Lió.

Insubmís al servei militar, es refugia a França fugint de la dictadura militar de Primo de Rivera, i visqué a París i a Perpinyà. A França entrarà en contacte amb el grup “Los Solidarios” (germans Ascaso, Durruti, García Oliver, etc.)

En 1931, en proclamar-se la República, torna a l’Estat, on es dedicarà, juntament amb l’Harmonia, a ensenyar, seguint la pedagogia racionalista de Ferrer i Guàrdia. Primer, a l’Escola Lliure d’Alaior (Menorca), entre 1931 i 1932 i, a partir d’aquest any a l’Escola Ferrer i Guàrdia de L’Hospitalet, en substitució de Joan Roigé.

A Alaior va substituir Josep Alberola a l’escola que, arrel la crisi política provocada per “vaga de ses set setmanes” havia restat enterament en mans dels obrers cenetistes, uns 500 en total.

Una trista anècdota sobre l’escola. Fou clausurada seguint el rastre dels tancaments d’escoles arran la Setmana Tràgica, el 1914, perquè les autoritats van trobar un alumne que copiava un paràgraf de Les aventures de Nono, de Jean Grave, prohibit a Espanya.

González Agapito, a Tradició i renovació pedagògica, 1898-1939: història de l’educació…, comenta que Xena i els altres que havien coordinat l’escola d’Alaior eren ferms i explícits en la idea de la funció formativa que havia de tenir l’escola més enllà de la seva tasca instructiva. Així, eren habituals les sortides al camp, a museus, a d’altres pobles, a llocs interessants històricament, tot incidint també en l’educació com eina del necessari alliberament de la dona. Llibertària.

A El cinturón rojinegro comenten que aquesta pedagogia també bevia dels corrents que cercaven dotar-se d’eines per construir la praxis quotidiana. “Només la transformació de la vida privada pot donar lloc a una transformació madura de les relaciones jeràrquiques entre els homes dins la societat industrialitzada. Només la lectura nocturna d’aquestes generacions d’homes i dones pot possibilitar el gran canvi que durien a terme en juliol de 1936”

L’Escola Ferrer i Guàrdia de L’Hospitalet estava a la plaça de l’Ajuntament i, entre d’altres, va comptar entre els seus “alumnes”, a Quico Sabaté, que va assistir, durant els anys de la República, a molts actes dels organitzats per Xena a l’escola (teatre, excursions, etc.) i fou una part important de la seva formació llibertària. O a Carlos Vidal (a l’esquerra de Xena a la imatge inferior), el qual de gran farà de xofer de Quico Sabaté i atemptarà contra el comissari Pedro Polo Borreguero a Barcelona.

J. Xena 1 Militarà en la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l’Hospitalet (en la zona del Centre, en un grup propi amb militants veterans en el cas de la FAI) i del Baix Llobregat, participant en diversos congressos del període –en representació del Sindicat Únic de Treballadors de Fígols, va ser delegat al Congrés de 1931 de la CNT.

En relació al mite malintencionat, esbombat per la burgesia, que la CNT i la FAI eren els “murcianos”, associant l’anarquisme i l’anarcosindicalisme a l’emigració en un intent de trencar la unió dels treballadors, Josep Xena és un bon exponent de la fal·làcia.

Segons Peirats, arran de la proclamació del Comunisme Llibertari a L’Hospitalet l’any 1933, joves com Conejero i el mateix Xena van prendre el lideratge, “substituint” Francisco Tomàs, a qui van apartar per inactivitat.

El 19 de juliol prendrà part en els combats contra la rebel·lió feixista als carrers de Barcelona i l’endemà va encapçalar la delegació del Baix Llobregat en l’assemblea de la CNT-FAI on es va manifestar partidari de la postura de García Oliver sobre la necessitat d’implantar el comunisme llibertari i contrària al col·laboracionisme amb les forces polítiques (S’havia de “prendre el govern”, no col·laborar amb ell), proposta que va ser derrotada. Tot i així, s’intentà fer a través del Comité de Milicies Antifeixistes.

La força sindical (L’Hospitalet comptava amb uns 6.000 militants confederals) va constituir ràpidament el Comité de Milicies Antifeixistes, el dia 20 de juliol, i dominat per la CNT. En ell, Xena té un paper important i que tindrà a veure amb els canvis revolucionaris que s’esdevindran a L’Hospitalet. Fins el 30 de setembre, que el Comité s’integra a l’Ajuntament, totes dues organitzacions coexisteixen, encara que el poder real el té la primera. Segons explica Xena, l’alcalde Ramon Frontera el crida el mateix 19 de juliol i es posa a la seva disposició. Les primeres decisions del consistori després del 19 de juliol són les que indica el Comitè (pagament dels vals dels comitès, salaris, enderroc de l’església i el campanar pel seu estat ruïnós…).

El 30 de setembre de 1936 el Comitè s’integra a l’Ajuntament, per pacte UGT-CNT-ERC. S’ha d’entendre com el resultat local de la formació del nou govern de la Generalitat del 26 de setembre. El consells municipals s’organitzen amb la mateixa proporció amb que estava constituït el Consell Executiu.

L’alcalde serà Francesc Muntané, d’ERC i Josep Xena regidor d’Economia i, per influència de la CNT, l’ajuntament passa a anomenar-se Consell d’Economia i Defensa. Un altre decret de la Generalitat força un canvi i a l’octubre hi ha un nou consistori on Xena continua tenint la mateixa regidoria, i no hi ha canvis en la correlació de forces. És el moment que es proposa la Caixa Comunal.

En aquest context apareix en escena el PSUC, que actuava en inici com a UGT a nivell municipal, i que basava la seva estratègia política en la difamació de l’adversari, i Xena va participar en un míting cenetista on també s’oferia tribuna lliure a los “elementos marxistas que realizaron una obra de difamación durante el acto del domingo pasado” (un acte electoral l’11 d’octubre).

Xena va intentar tirar endavant la implantació del salari únic, que va tenir lloc a la pagesia i el transport, però era dificultosa en general i tenia en contra a la resta del consistori. També es tira endavant la municipalització.

ERC i UGT abandonen l’ajuntament el 26 de desembre i el 29 de desembre, de nou amb el nom de Consell de Defensa i Economia, Josep Xena queda al capdavant d’un consistori amb tots els seus membres pertanyents a la CNT. Reintenta la implantació del salari únic, tira endavant, per exemple, la municipalització de la neteja pública i el rec i de l’habitatge, en la seva forma pràctica i comença a desenvolupar el projecte de la CNT de Consell General d’Economia, que lligaria tota l’economia, tot allò que es col·lectivitzés.

A inicis del 1937, una llarga i negociació entre Xena i Tarradellas retorna a l’alcaldia a ERC mentre la CNT, Xena, manté Economia. Serà el 9 de febrer de 1937. He trobat una imatge de Josep M. Sagarra d’una de les visites de Xena al Palau de la Generalitat, en la que l’arxiu indica que anava a visitar a Lluís Companys “per una crisis de govern”. En el centre de la fotografia, Dionís Eroles.

J. Xena 2

Dionís Eroles i Josep Xena al Palau de la Generalitat

Els dos últims anys de la guerra va ser secretari del Comitè Regional de la FAI i el desembre de 1937 va formar part de la delegació de la CNT que va assistir a París al congrés extraordinari de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT). L’abril de 1938 Josep Xena marxa al Front i el consistori seguirà per d’altres viaranys.

Durant aquests temps, el trobem, per exemple, a l’acte de descobriment de la làpida dedicada a Durruti, l’1 de juliol de 1937, i que li donarà el seu nou nom a la Via Laietana. Era obra de l’escultor Enric Boleda i es va col·locar a la façana de la “Casa CNT-FAI”. En Xena va parlar representant la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona. Al Congrés Extraordinari de Sindicats de març de 1937 o al Ple Nacional Ampliat de la CNT a València, el gener de 1938 en representació de la Federació Local d’Hospitalet.

J. Xena.3

Anunci de la intervenció de Xena al míting de cloenda del Congrés Extraordinari de Sindicats de març de 1937, a Catalunya, 3 de març de 1937.

J. Xena 4

 Xena al Ple Nacional Ampliat de la CNT (València, gener de 1938), Umbral, 29 de gener de 1938

Després de la pèrdua de Catalunya es va exiliar a França on va ser immediatament empresonat –va ser el primer pres de la CNT– a Perpinyà i a Montpeller, i condemnat a 10 mesos i a l’expulsió. Gràcies al Consell General del Moviment Llibertari –del qual era membre amb Germinal Esgleas, Frederica Montseny, Germinal de Sousa, García Oliver, entre d’altres–, va aconseguir embarcar cap a Santo Domingo, amb la seva companya, Harmonia Puig, començant així el seu llarg exili sud-americà. Assentat a Ciudad Trujillo, va ser el representant del Consell General del Moviment Llibertari i s’ajustà a l’ortodòxia lligada a la línia Esgleas-Montseny. Seguidament viurà a San Juan de Managua, amb Josep Abella, fent de mestre.

En 1945 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on va desenvolupar una intensa vida llibertària, especialment després de la caiguda de la dictadura (1958): va fundar el Centre Cultural i una espècie d’ateneu llibertari (Estudis Socials) i va animar el butlletí AIT de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE). Sempre contrari a les unificacions confederals («que retornin els esgarriats»), es va oposar a la confluència de 1960 i va assistir al congrés de Llemotges de 1960, sempre arrenglerat amb el tàndem Montseny-Esgleas.

En 1963 era secretari general dels grups de defensa confederals a Veneçuela. El juliol de 1976 va fer un míting a Tolosa de Llenguadoc en representació de la FORVE. A finals dels anys 70 i principis dels 80 va participar en actes a Espanya: V Congrés de la CNT (1979), míting a l’Hospitalet (1 de maig de 1982), conferències en 1985 en l’aniversari de la fundació de la CNT, conferència a Barcelona (19 de juliol de 1986), etc.; a més de diverses col·laboracions en el periòdic CNT (1986). Josep Xena Torrent va morir el 14 de maig de 1988 a Caracas (Veneçuela). La seva companya, Harmonia Puig, va morir el 22 de juny de 1989 a Caracas i la seva filla, Nereida, va ser un temps secretaria de les Joventuts Llibertàries de Veneçuela i és una molt important botànica.

Com sempre, el nostre agraïment als diversos autors dels que beu, i de vegades reprodueix, aquesta nota biogràfica, en especial a les Anarcoefemèrides, de la que ens agradaria tenir la constància i claredat en la recuperació de la nostra història.

Després de la pèrdua de Catalunya es va exiliar a França on va ser immediatament empresonat –va ser el primer pres de la CNT– a Perpinyà i a Montpeller, i condemnat a 10 mesos i a l’expulsió. Gràcies al Consell General del Moviment Llibertari –del qual era membre amb Germinal Esgleas, Frederica Montseny, Germinal de Sousa, García Oliver, entre d’altres–, va aconseguir embarcar cap a Santo Domingo, amb la seva companya, Harmonia Puig, començant així el seu llarg exili sud-americà. Assentat a Ciudad Trujillo, va ser el representant del Consell General del Moviment Llibertari i s’ajustà a l’ortodòxia lligada a la línia Esgleas-Montseny. Seguidament viurà a San Juan de Managua, amb Josep Abella, fent de mestre.

En 1945 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on va desenvolupar una intensa vida llibertària, especialment després de la caiguda de la dictadura (1958): va fundar el Centre Cultural i una espècie d’ateneu llibertari (Estudis Socials) i va animar el butlletí AIT de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE). Sempre contrari a les unificacions confederals («que retornin els esgarriats»), es va oposar a la confluència de 1960 i va assistir al congrés de Llemotges de 1960, sempre arrenglerat amb el tàndem Montseny-Esgleas.

En 1963 era secretari general dels grups de defensa confederals a Veneçuela. El juliol de 1976 va fer un míting a Tolosa de Llenguadoc en representació de la FORVE. A finals dels anys 70 i principis dels 80 va participar en actes a Espanya: V Congrés de la CNT (1979), míting a l’Hospitalet (1 de maig de 1982), conferències en 1985 en l’aniversari de la fundació de la CNT, conferència a Barcelona (19 de juliol de 1986), etc.; a més de diverses col·laboracions en el periòdic CNT (1986). Josep Xena Torrent va morir el 14 de maig de 1988 a Caracas (Veneçuela). La seva companya, Harmonia Puig, va morir el 22 de juny de 1989 a Caracas i la seva filla, Nereida, va ser un temps secretaria de les Joventuts Llibertàries de Veneçuela i és una molt important botànica.

Com sempre, el nostre agraïment als diversos autors dels que beu, i de vegades reprodueix, aquesta nota biogràfica, en especial a les Anarcoefemèrides, de la que ens agradaria tenir la constància i claredat en la recuperació de la nostra història.

J. Xena 5

MEMÒRIA ANARCOSINDICALISTA DE L’HOSPITALET. CRIDA A LA RECUPERACIÓ.

logo_memoria_historica_CNT

ENS VOLEU/PODEU AJUDAR? 

L’Hospitalet té una enorme i rica tradició anarcosindicalista i llibertària. Tant en la obligada guerra com, sobre tot, en la pau, la gent es va organitzar per millorar unes condicions de vida miserables, per aprendre i per crear una societat més justa.

La dictadura feixista ho va destruir tot però també ho va esborrar tot. Va desaparèixer la documentació i amb la por van intentar esborrar també la memòria La gent es va desfer o va ocultar documents, objectes, records i, fins i tot, pensaments. Per sobreviure. Després, la transició va refermar l’oblit, del passat i del present.

Des de la CNT creiem que és important recuperar aquesta memòria. Perquè és una part important de la nostra historia col·lectiva i perquè parla de consecucions, solidaritats, formes d’organització i orgull proletari. I sí, també de tragèdies.

Si teniu fotografies, si teniu preguntes, si busqueu la història dels vostres, si us sembla important recuperar la memòria de les lluitadores (doblement oblidades), si teniu objectes, si teniu records, si teniu històries dels més grans, etc.

Si teniu qualsevol cosa que permeti reconstruir el trencaclosques de la historia anarcosindicalista i llibertària de L’Hospitalet, contacteu amb nosaltres i junts treballarem per classificar i difondre tota aquesta informació.

 

fede-hospitalet

 

Nosaltres, L’Hospitalet anarquista. Ginés Alonso, Genís Alonso, moltes lluites vitals.

Ginés Alonso

Va néixer a Múrcia el 1911, en una família conservadora que aviat es va traslladar i es va instal·lar a Barcelona.

D’ofici, era fuster, i es va afiliar al Sindicat de la Fusta de la CNT com a militant i, com veurem, també va ser actiu en molts d’altres camps dins l’anarquisme, l’anarcosindicalisme, la cultura i, fins i tot, la maçoneria.

En el 1931 fou un dels creadors de l’Ateneu Racionalista de la Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat, important centre de formació i difusió de l’anarquisme on, per exemple, va néixer l’Escola Moderna de la Torrassa, conduïda per la nissaga Ocaña.

Recordem alguns del cofundadors, a més d’en Ginés Alonso: Domingo Canela Schiaffino, Manel Agramunt Maneu, Amadeu Colom, Diego Franco Cazorla (Amador Franco), Àngel Lescarboura Santos, Mateo Santos o Antoni Vives.

Va pertànyer al grup editor de la revista Ágora, juntament amb Àngel Lescarboura i Adolfo Ballano, entre d’altres. La revista es finançava amb cops econòmics –eren altres temps i la cultura escrita era mooooolt important pels treballadors amb consciència- i Alonso va anar a la presó arran que, amb d’altres, fos implicat en l’intent d’atracament, el 12 d’agost de 1933, al Cafè Oro del Rhin, que se saldà amb un mort. Si mireu la premsa de l’època, veureu que les fake news no s’han inventat ara.

També va formar part del grup faísta d’acció i propaganda Afinidad, amb Josep Peirats, Domingo Canela i Pedro Conejero, del qual podem dir que s’oposava a insurreccions armades com la de desembre de 1933 amb l’argument que la revolució semblava impossible sense una preparació prèvia de les masses, posant doncs l’accent a la formació amb majúscules, general, sindical i paramilitar.

A més, entre 1932 i 1936 fou membre, amb Domingo Canela, José M. Barrancos, Ramon Bou Canalda, els germans Conejero Tomás, els germans Conesa, Vicenç Nebot i Josep Peirats Valls, entre d’altres, del grup anarquista Verdad de l’Hospitalet de Llobregat.

El juliol de 1936 s’enfrontà als militars aixecats a Barcelona i durant aquest any entrà a formar part del Comitè Regional de Catalunya de les Joventuts Llibertàries i, representant al Comitè, va participar en nombrosos actes arreu de Catalunya (Puigcerdà, L’Hospitalet, Sant Just Desvern, el barri de Les Corts a Barcelona, Viladecans, etc.)

recorte la humanitat
La Humanitat, 19 d’agost de 1936

Al mateix temps, el seu interès per la cinematografia el va portar a formar part del moviment cultural que es desenvolupà en el camp cinematogràfic, participant, juntament amb Mateo Santos i Joan Puig Elias, a la revista Popular Film, i entre 1936 i 1937 participà en la redacció de la revista Ideas, portaveu del Moviment Llibertari al Baix Llobregat, hostil a la participació de la CNT en els governs estatals. Hem trobat, fins i tot, que feia crítica de cinema.

cabecera ideas

Perduda la guerra, s’exilia a L’Avelhanet, a l’Arieja, Occitània, on l’històric militant Pablo Martín (des dels anys 1920 col·laborador de Los Solidarios i fugit a França després de ser donat per mort després de l’expedició antimonàrquica de Vera de Bidasoa… entre moltes d’altres coses) li dona treball en el seu taller de fusteria.

Ginés participà en la resistència francesa contra els nazis i participà en la reconstrucció de la CNT.

Va ser delegat per L’Avelhanet – amb Emilio Asensio, Mariano Llopart, Ignacio Quilez i Jaime Freixas – en el congrés del MLE, de Federacions Locals, a París entre l’1 i el 12 de maig de 1945, en la qual participà en la ponència de Premsa i Propaganda i intervingué en el míting que es realitzà després a Tolosa de Llenguadoc.

Durant un temps fou director del setmanari confederal de l’Exili España Libre, després de Ramon Liarte i Emilio Vivas. A la publicació va col·laborar, per exemple, José Berruezo que, entre 1952 i 1961, publicà quinzenalment les seves “Crónicas del trabajo”.

Arran de la ruptura confederal la tardor de 1945, s’alineà amb el sector reformista (possibilista) favorable a la CNT clandestina de l’Interior, postura que era majoritària a Lavelanet, la qual cosa portà a la formació d’una nova Federació Local de tendència ortodoxa, al voltant de M. Celma i Ignacio Quilez Moreno. El 1954 assistí al Ple de Tolosa d’aquesta tendència.

Fou secretari del Subcomitè Nacional de la CNT a l’Exili des d’agost de 1957 fins al Congrés de Federacions Locals celebrat a Llemotges l’agost de 1961 i que suposà la reunificació de la CNT, el manifest d’unitat confederal de la qual va signar juntament amb Roque Santamaría, aquest en nom del Secretariat Intercontinental.

Durant el secretariat del Subcomitè Nacional de la CNT en l’Exili entrà a una missió clandestina a la Península. El 25 de febrer de 1960 presidí la Comissió de Coordinació de l’Aliança Sindical –organització creada per a la unitat d’acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i Solidaritat de Treballadors Bascos (STB), amb Pascual Tomás com a secretari i tresorer. I també el 1960 assistí al XVI Congrés (Congrés del Cinquantenari) de l’Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) celebrat a Estocolm (Suècia).

En 1965 va ser delegat de la Federació Local de L’Avelhanet en el Congrés de Montpeller de la CNT a l’Exili.

Podem trobar escrits seus en Espoir, Faro, Ideas, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera i Espoir (Tolosa), entre d’altres.

Paral·lelament també sabem que Ginés Alonso va ser membre de la Libre Pensée i maçó. Va ser un dels que va reconstruir la maçoneria a l’Estat espanyol després de la Dictadura. Fou membre de la Logia Minerva-Lleialtat de Barcelona i Gran Mestre Adjunt de la Gran Logia Simbòlica Espanyola. Joan Francesc Pont, actual Gran Comanador del Suprem Consell Maçònic explica que, a la seva seu del carrer Vallès tenen una sala de reunions batejada amb el nom de Genís Alonso, sindicalista de la CNT que, quan es reunia amb els seus companys de lògia, sempre vestia esmòquing, assegura Pont.

Hem trobat un comentari de Juan, que no ens dona més dades, que diu que Ginés era germà del seu avi i oncle de sa mare, i que recordava perfectament els germans quan, de tant en tant, Ginés venia a Barcelona a fer “la seva feina”. Que van passar moltes penúries i van oferir la seva vida a la llibertat, com molta gent de l’època. I parla del seu orgull de pertànyer a la família.

Va morir, als 77 anys, el 5 de desembre de 1988, a L’Avelhanet.

Nosaltres:L’Hospitalet anarquista. Salvadora Molins i la metralladora.

Salvadora Molins

Aquesta serà una entrada molt i molt curta al nostre web. Curta però enorme com a exemple de la pèrdua de la documentació i la memòria que ens han fet patir i com això, en el cas de les dones, es multiplica sense pietat.

De la Salvadora Molins en parla la Maria Martínez Sorroche, una altra de “Nosaltres”, quan narra el 19 de juliol: “Mi reacción fue ir enseguida al sindicato CNT de La Torrassa y cuando llegué (…) al final de la carretera de Sans, o sea en Collblanc, estaban construyendo una gran barricada. Los compañeros se habían organizado, levantaban el pavimento y, de no sé dónde, habían sacado sacos, que llenaban de arena (…). Me dirigía hacia el Sindicato: había una animación terrible e intentaban organizarse. Allí, encontré a los Fillola padre e hijo, los Molins,”el Ramonet” con su hermana Salvadora y su compañero Valentín (..)”.

A la imatge teniu, a l’esquerra, a la Salvadora amb una metralladora. Tornaven doncs “d’avituallar-se” al quarter de Pedralbes. Una imatge de dona decidida de la que, a dia d’avui (i perdoneu si és una falla nostra i no hem arribat més enllà en la recerca), tenim una magnífica imatge i sabem qui era el germà (en Ramon Molins, obrer del vidre i del grup “Brazo y Cerebro” de la FAI) i el company, Valentín.

I, de moment, res més. Però això ens atia a seguir cercant, a seguir investigant, doncs són lluitadores com ella i tantes d’altres les que volem que surtin de la foscor de l’oblit.

PS: Us animen, ara i sempre, a ajudar-nos en aquesta tasca, bella però feixuga.

Nosaltres: L’Hospitalet anarquista. Maria Martínez Sorroche.

3-María Martínez Sorroche

Llegia un article sobre l’inici de la Guerra Civil a l’Hospitalet i em vaig trobar la frase següent: “Maria Martínez Sorroche, activa en la CNT de la Torrassa, ha sentit els projectils d’Hostafrancs i se’n va al sindicat” (al local de CNT a la Torrassa). Tota una exposició de principis: si res ha passat, vaig a organitzar-me amb el meus… tret “sentimental” que ens ha portat a decidir que seria la propera entrada al web sobre la nostra memòria, la de la CNT i, per extensió, la de molts de nosaltres.

Es veu que ja sabia que podia passar, per Lluís Cano, el seu cunyat, qui serà regidor de Defensa en breu a l’Ajuntament de l’Hospitalet per la CNT i que l’havia portada cap a les idees anarquistes.

Anarquista i anarcosindicalista nascuda el 9 d’octubre de 1914 a la cantina de “Los Patitas”, al poblat miner del Rascador de las Menas (actualment, part del municipi de Serón, a Almeria). El pare, Juan Martínez Cano, Patitas, va morir el 1918 i el 1924, Ángeles Sorroche Pozo, avia i tots els germans van emigrar a França, on Maria comença a treballar, amb 10 anys, a una fàbrica de seda artificial a la localitat de Vaulx-en-Velin (és la zona de Lió, on la sederia és molt important).

El 1926 la família s’instal·la a Barcelona, al barri de Sants i, amb dotze anys i fins al 1932 treballarà a la fàbrica “La Seda de Barcelona”, a la localitat d’El Prat de Llobregat.

Activa militant de la Confederació Nacional del Treball, de les Joventuts Llibertàries als barris de Sants i de la Torrassa i al voltant del cercle de Félix Carrasquer Launed, el 1931 forma part del Comitè de Vaga d’una duríssima vaga del tèxtil. I en èpoques de clandestinitat transporta armes, cobra cotitzacions, distribueix propaganda, etc.

A partir de 1932 treballa de fornera

El 19 de juliol de 1936 participà en la presa de la caserna de Pedralbes –realitzada pels llibertaris i anarcosindicalistes de la Torrassa.

De camí al local, com dèiem, es troba que, en arribar a Collblanc, els companys ja havien situat un control i estaven construint una barricada. Coneixien la Maria i la deixen passar. Al sindicat hi ha una gran animació en aquella primera hora del matí. Allà troba en Fillola, pare i fill; Ramon i Salvadora Molins, el company d’aquesta, Valentín, i Diego Navarro ‘el Zaragata’, entre molts d’altres. Són les nou del matí. I decidiran anar al quarter de Pedralbes.

Els anarquistes tenen algunes armes d’anteriors revoltes, però no semblen suficients per fer front a l’exèrcit, que malgrat tot ha estat frenat momentàniament a diferents punts de Barcelona, però no vençut. Calen armes i, en trobar soldats del quarter de Pedralbes que tornen a casa s’assabenten que a la caserna queden pocs soldats ja que els revoltats d’allà estan cercats entre les places d’Universitat i de Catalunya. Molts aniran cap allà, entraran i buscaran l’arsenal, al temps que es creuen alguns trets amb un grup de guàrdies d’assalt. Sonen les armes. Peirats dispara la seva Star del 7.65. Els guàrdies vacil·len davant d’aquesta resposta i finalment reculen en veure l’arribada de més obrers. Poc després es trobarà l’armeria amb fusells, pistoles, bombes de mà, cascos d’acer, mosquetons metralladores i munició. Tothom tindrà la seva part. María Martínez Sorroche diu que quan el seu grup va arribar amb un camió ja es van trobar l’armeria força desordenada pel pas anterior d’altres companys. Malgrat tot van carregar el camió i fins i tot van poder fer pràctiques de tir amb un soldat que es va oferir a ensenyar-los com funcionaven els fusells Mauser. No era una qüestió baladí, Manuel Alfonso recorda com un veí seu va morir pocs dies després d’un tret mentre manipulava una d’aquestes pistoles a casa.

Amb el carregament se’n van cap a la Torrassa. María regalarà a Lluis Cano una enorme pistola Parabellum. Ella seguirà fidel a la seva FM belga que li havia regalat un altre llibertari, el seu company, Federico Martínez Pérez. A la seu de l’Ateneu Racionalista de la Torrassa també ha arribat un gran nombre d’armes, bombes i pólvora. Peirats adverteix que la gent hi fuma molt, fins i tot aquells que no ho feien abans, i que tot allò és un perill amb tanta munició emmagatzemada…

Per la seva banda, María i altres companys participaran gràcies al seu propi arsenal –que va servir els obrers d’Hospitalet i Sants per defensar punts com el Paral·lel i les Drassanes- en els enfrontaments de Barcelona, mentre d’altres com els Fillola, el propi Federico i els seus companys del grup llibertari Brazo y Cerebro, Amador Franco o Francisco Caparrós, entre molts d’altres, es preocuparan d’imposar el nou ordre revolucionari a l’Hospitalet.

Maria s’allistà com a miliciana en la Columna «Los Aguiluchos», amb la qual va combatre fins al setembre de 1936 a Osca, participant en els combats del cementiri.

Tornada a Barcelona, és elegida per formar part del Comitè Econòmic de la Industria del Pa, gestionat juntament amb la UGT i, fins el 1939, s’encarregà de l’abastiment i el control i coordinació de la producció i distribució del pa a Barcelona. Al mateix temps, treballa a un forn col·lectivitzat.

Explica que li va dir Lluís Cano

Ahora aquí serás más necesaria, pues no debemos olvidar la retaguardia. Necesitamos compañeras y compañeros de confianza para todas las colectividades, planificar la economía, organizar centros para los niños.” (Repito que él era miembro del comité regional de la CNT y consejero municipal de defensa de Hospitalet, responsable de las patrullas de control, una de las figuras del movimiento obrero de Cataluña, y sobre todo un hombre honrado y respetado).

Fou companya, com hem dit, del també militant confederal –i  sembla que també forner- Federico Martínez Pérez.

Amb el triomf franquista, pren el camí de l’exili, efectuant “parades” d’internament a Golbey Epinal (prop la frontera suïssa) i La Godelle. I l’octubre de 1939 troba feina com a minyona a Pau (Occitània).

Continua la seva militància a la CNT de l’exterior, dins la tendència reformista.

En 1952 va aconseguir un permís per a anar a visitar a la família, a Serón. I entre 1995 i 2003 va escriure unes memòries (Vida para una vida) que resten encara inèdites, però son fill Fredy Martínez n’ha publicat abundants fragments en una pàgina web amb nombroses fotografies.

Mor a Pau el 10 de novembre de 2010 i resta enterrada al cementiri de Lons-Lartigue.

Donem les gràcies a tots els companys i companyes, al fill de Maria i al poble de Serón (veure SeronTV) per guardar i difondre la història de vida de la Maria.

Exposició i Conferències a L’Hospitalet: “Mujeres Libres (1936-1939) Precursoras de un mundo nuevo”

MMLL cartell_crida_OKdataOKcanriera-1

Des del Sindicat de L’Hospitalet us volem convidar a participar de l’Exposició i les Conferències que hem organitzat per a la recuperació de la història oblidada de l’organització Mujeres Libres.

Mujeres Libres, agrupació femenina sorgida al si del moviment llibertari durant l’any 1936, tenia el propòsit d’unir a les dones de classe obrera per lluitar per la seva emancipació.

Transcorregudes vuit dècades des de la creació d’aquesta organització femenina, la Fundació Anselmo Lorenzo, a través d’aquesta exposició itinerant, tracta de rescatar aquestes dones de l’oblit donant-los el reconeixement que mereixen, perquè la seva lluita serveixi d’experiència i aprenentatge al moviment feminista actual.

Així mateix complementarem l’Exposició amb la realització de dues Conferències que ens apropin més a conèixer la gestació i desenvolupament de l’organització, les seves reivindicacions i àmbits d’actuació, els seus plantejaments sobre igualtat, educació, treball, sexualitat i la participació activa que van desenvolupar per guanyar la guerra contra el feixisme.

Tots els actes es realitzaran durant el mes d’octubre a la ciutat de L’Hospitalet de Llobregat.

EXPOSICIÓ

del 9 al 28 d’octubre de 2018
Museu de l’Hospitalet de Llobregat, c. Joan Pallarès, 38
Inauguració: 9 d’octubre de 2018, 19h
amb la comissària Sonia Lojo

CONFERÈNCIES

13 d’octubre (18h)
“Mujeres Libres: Feminismo revolucionario” amb Carmen
Gutiérrez Aira “Rocky”. La Iaia, Ateneu Poular i Independentista, c. Jacint Verdaguer, 14 (Metro L1, Sta Eulàlia)

23 d’octubre (19h)
“Amparo Poch. Su lucha contra la ignorancia sexual, la
violencia y la explotación de la mujer y la infancia” amb
Antonina Rodrigo. Can Riera. C/ Riera de l’escorxador, 17.

COM ARRIBAR AL MUSEU DE L’HOSPITALET:

thumbnail_mapa museu

Para enterrar de verdad al asesino, hay que desenterrar a todas sus víctimas

noticia-franco-julio-2018_0-1

Comunicado del Comité Confederal de la CNT:

La CNT aplaude la iniciativa que llevará a la exhumación de los restos del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos, aunque se sorprende de la extrema rapidez de los políticos de izquierdas de este país, que sólo han tardado algo más de cuarenta años en tomar una decisión que, por otra parte, es mínima. Pero ya que lo van a llevar a cabo, les hacemos una primera petición, que lo hagan en 18 de julio, para que el monstruo salga de las “vidas” de tantas víctimas que le rodean el mismo día que entró en ellas, para devastarlas.
Y, en el mismo orden de cosas, si la familia no quiere hacerse cargo de los restos, poniendo en marcha a un ejército de abogados para evitar la exhumación, lo que hará que el gesto de maquillaje del gobierno haga que el dictador nos cueste AÚN más dinero público, proponemos soluciones similares a las que se llevaron a cabo con Hess o Goering, que fueron incinerados y lanzados a las aguas -se evitaría así el vandalismo que teme la apenada familia-, pero en una versión más cercana al personaje: una cuneta en algún lugar perdido para él solo. Lo difícil será encontrar ese lugar, pues él mismo se encargó de que nos quede poco suelo sin que, bajo tierra, esperen los restos de sus víctimas.
También sugerimos que el maquillaje se complete, y que se haga un poco mejor que en la cacareada Transición. Receta general: retirar todas las subvenciones estatales a la comunidad de monjes, retirarles el control sobre un lugar que, curiosamente, es considerado patrimonio nacional pero controla la iglesia, y sugerir a la comunidad que se busque otro lugar para residir, después de una auditoria sobre sus -nuestros- dineros y lo que han hecho con ellos y depurar responsabilidades.
Después retirar el estatus de patrimonio nacional a un lugar de sangre, terror, miseria y recuerdo de una dictadura feroz y asesina. Preferiríamos que los patrimonios nacionales fueran arte y arquitectura que pudiera enriquecernos culturalmente, y no al revés.
Y, por fin, volar los elementos más visibles del conjunto. Que no quede piedra sobre piedra de símbolos tan fascistas construidos con la sangre y el sudor de los vencidos, centro de desfachatez demagógica cuando se atreven a hablar de reconciliación. Y, entre las ruinas, intocadas, crear un lugar contra el olvido de la barbarie franquista.
No crean que hemos olvidado a los enterrados. Damos por hecho que, si tienen un poco de dignidad y memoria, llevarán a termino el obligado proceso de exhumar los restos de los que, incluso después de muertos, fueron tratados como vencidos y obligados a acompañar a su verdugo.
Les deseamos suerte y acierto.

Charla: “Els fets de Juliol de 1936 a Barcelona”

charla just

Nos complace invitar a todo el mundo a asistir a este acto cultural de excepcional interés.
El catedrático de la UAB, y compañero de la CNT de Terrassa, Just Casas, expondrá su labor investigadora sobre los famosos sucesos de 19 de Julio de 1936 en Barcelona.

Del levantamiento armado de la clase obrera barcelonesa para detener todo un golpe de estado militar no se ha dicho todo todavía. Un hecho excepcional en la historia europea, un caso único, que, precisamente por este motivo, merece un análisis detallado.
Just Casas con un  punto de vista novedoso, trabajado a partir de su investigación sobre fuentes historiográficas que hasta ahora no se habían tenido en cuenta, compartirá con el público asistente sus conclusiones al respecto.

Para la CNT de L’Hospitalet es un honor aportar a la ciudad actos culturales de calidad y relevancia, siendo este el primero de los que se están organizando.

 

Nosaltres: L’Hospitalet anarquista. Francisca Conejero Tomás.

2-Francisca Conejero Tomás

Francisca Conejero Tomàs, coneguda com a Cisca, va néixer a Villena, Alacant. Va arribar a Barcelona, al barri de Sans*, a l’edat de cinc anys i als nou anys, com tanta canalla d’aquell temps, ja treballava a la gran fàbrica tèxtil Can Trinxet com ajudant de nuadora (arranjant els fils que es trencaven als telers, als que arribaven pujades en tamborets), inici de la seva vivència a l’Hospitalet.

Després va treballar a l’Espanya Industrial i, als quinze anys, a la fàbrica Hijos de Francisco Sans, SA, al carrer Casanova de Barcelona. Al mateix temps ja li coneixem la pertinença al moviment anarquista i l’afiliació a la CNT. En el temps de la República fou membre del grup Verdad de la FAI, a la Torrassa.

Es va unir, no casar, conseqüent amb les seves idees, amb Mingo Canela (Domingo Canela), rajoler, secretari general de les Joventuts Llibertàries, conegut militant anarcosindicalista i un dels fundadors de l’Ateneu Racionalista de la Torrassa. Van anar a viure al carrer Buenos Aires de l’Hospitalet, ciutat que ja no van abandonar, a excepció dels empresonaments i deportacions d’en Mingo, com la de 1932 a Guinea, quan Cisca es va quedar sola amb una filla d’un any (Els anys 1932 i 1933 hi ha revoltes anarquistes que tenen focus importants a l’Hospitalet).

Durant la Guerra Civil va ser delegada sindical i, just acabada aquesta, en presentar-se al seu lloc de feina, fou detinguda i empresonada durant un any per aquesta raó, encara que mai HI va haver una acusació formal. Diu que, des de la seva cel·la sentia com venien a buscar les condemnades a mort.

Quan va sortir en llibertat condicional va tornar a la fàbrica del carrer Casanova, on s’hi va estar fins el 1953, quan l’abandonà voluntàriament, als cinquanta anys, després de tirar endavant la família a la llarga posguerra, aquella altra repressió que portava a la misèria i la desesperació i de la que es parla poc.

 

2-Francisca Conejero Tomás_2

Era germana dels militants anarquistes Florencio i Pedro Conejero, dels que parlarem més endavant.

Als anys cinquanta sabem que, conjuntament amb el seu company i la seva filla, Llibertat, treballava en la clandestinitat ajudant els companys perseguits.

Diuen alguns textos sobre ella que l’anarquisme li va oferir la possibilitat d’aprendre a llegir i escriure, gaudir de la música i d’altres coses que no tenien cabuda entre la majoria dels obrers i menys entre les obreres.

 * A partir d’ara, quan parlem de l’actual barri de Sants, conservarem la grafia i significats originals.

La informació està extreta de diverses fonts. Agraïm a tothom ​els esforços per recuperar la memòria llibertària.

 

 

Nosaltres: L’Hospitalet anarquista. Rogelio Madrigal Torres, guerriller.

rogeliomadrigal

Neix a l’Hospitalet el 5 de novembre de 1933. Al 1956 deserta de l’exèrcit i, des de la Seu d’Urgell passa a França i s’instal·la a la ciutat de Dijon, on treballarà de paleta.

Contacta amb el Moviment Llibertari, especialment amb Quico Sabaté, i s’uneix a la lluita llibertaria contra Franco, al maquis.

A final de desembre de 1959 creua els Pirineus, en direcció contraria a la primera vegada, amb el grup del Quico Sabaté, integrat per Antoni Miracle Guitart, Martín Ruiz Montoya i Francisco Conesa Alcaraz.

Els repressors els van localitzar i seguien les seves passes, del riu Muga cap al Fluvià i després direcció Banyoles. El grup va ser atacat una primera vegada prop de Besalú el 31 de desembre de 1959 però, després d’un tiroteig, se’n van desfer. I la nit entre els dies 3 i 4 de gener de 1960 cauen en un parany al Mas Clarà de Palol de Revardit, a Sarrià de Ter, prop de Girona. Assetjats per nombroses forces de la Guàrdia Civil (algunes fonts parlen de 100 individus), moren tots, excepte el Quico Sabaté, cosits a trets, intentant una sortida.

El Novembre de 2010 es va fer un homenatge al quatre maquis morts al cementiri de Girona, a iniciativa dels familiars, amics i companys dels guerrillers anarquistes per “donar a conèixer uns fets, uns personatges que durant molt temps i degut a molts interessos, no només de la dreta feixista, van ser condemnats a l’ostracisme i a la manipulació.”

Una vegada més demanem, i cada any amb més força, la rehabilitació d’uns lluitadors per la justícia social, d’uns herois que van creure que un altre món era possible, d’uns guerrillers que no podien suportar l’actitud conformista i inoperant de l’oposició al franquisme a l’exili i que avui, 50 anys després, la democràcia parlamentària continua ignorant..”

 Es va col·locar una placa, malgrat pressions de l’alcaldessa de Girona, prop dels cossos dels companys assassinats per haver recercat un món millor.